EXPOSICIONES

 

"Jardí interior" Sala d´exposicions Casa de Cultura "José Peris Aragó"

 

JARDÍ INTERIOR: PILAR BLAT

 

En la darrera mostra pictòrica de Pilar Blat s’observa, sobre la base d’uns elements invariables –presents ja en treballs anteriors- com ara el rigor formal, el detallisme dels elements, l’equilibri de les composicions o el preciosisme deliberat del conjunt, una proposta significant ben singular i personal. S’hi entreveu una voluntat artística força marcada, que, val a dir, transpua araiadés transcendència, voluntat de sentit, matisos a dojo.

 

Pel que veiem, les peces oferides –finestres al món interior de l’artista- miren d’excedir deliberadament i obstinada l’anècdota (floral o formal, sovint; mínimament figurativa, sempre) mitjançant la repetició del leit motiv floral -tot i que, en les darreres obres, es percep amb claredat una ruptura progressiva, de subtil canvi de pell, vers nous camps significants (evolució, en diuen).

 

D’altra banda, aquest univers simbòlic insinuat, fonamentat en una tècnica pictòrica mixta, se’ns apareix com una mena d’espill espiritual candorós i net, de sublimació ponderada d’un interior ben ric i profusament poblat, que, això no obstant, està experimentant lleugeres convulsions tècniques i temàtiques que el qüestionen però que no l’anul·len.

 

Així, comença a despuntar un canvi, una evolució, com acabem d’assenyalar, en obres i en maneres de fer concretes com ara les composicions volumètriques amb resina, quan a les novetats plàstiques, i, en l’àmbit pictòric estricte, en obres com ara les dedicades a la flor de Jericó o als estampats florits, on la tècnica primitiva fotogràfica es va esvaint a poc a poc sota l’influx d’una nova epifania creativa –potser vital-, cada cop més potent i contundent, allunyada tant en intensitat com en intencions formals dels trets originals de l’obra de Pilar, tal com adés hem apuntat. Vindria a a ser, si fa no fa, un pas de pàgina retòric, subtil, d’un trànsit dolç però evident, car fa palés, al meu entendre, una transmutació radical, de fons.

 

Quant als aspectes formals, val a dir que hi conjumina, la modernitat i la tradició: sobre un suport fotogràfic –alterat amb programes d’edició digital-, el pa d’or de caràcter medieval i l’acrílic, base d’una part ben significativa de l’art contemporani, es basteix una nova realitat bella inalterada, omnipresent en les obres clàssiques de l’autora, però a l’hora d’ara en procés de deconstrucció, si més no en les seues darreres composicions més arriscades. Una primera etapa, puix, de motius florals recurrents, amb variacions mínimes on el pa d’or assoleix valors transcendents, gairebé litúrgics -d’una litúrgia ben aviat pagana i colorista; descompromesa amb el món exterior, panteista quant a la forma, acrítica quant al contingut.

 

Per tant, veiem com l’evolució de l’artista mena cap a una aposta novedosa i arriscada, per allò que té de ruptura i de continuïtat. S’hi fan presents nous formats: la resina, el relleu, noves tècniques de volum i proposta pictòrica fosa amb una voluntat d’experimentació: amb resultats equilibrats, bells, farcits de sentit. Una obra viva que canvia, a més a més, permanentment amb la llum que es projecta sobre el fons, part integrant també del conjunt.

 

Així, sobre una trama de simetries, amb colors saturats i amb un leitmotiv recurrent: l’univers floral –una mena de paradís perdut, de jardí interior poblat de gesmilers i magnòlies que no es marceixen mai però que sí es desfullen a poc a poc sense acabar de morir del tot en una transmutació que, ja ho hem dit, comença a despuntar.

 

En qualsevol cas, tot plegat es tracta d’un pas endavant, si més no quant al risc formal descrit, que s’hi albira en les composicions on l’element interior apareix desmembrat, discontinu, dispers, en una mena de deconstrucció, que culminarà, al meu entendre, en el que són les darreres apostes pictòriques de Pilar Blat, basades en la presència de una gamma més àmplia de colors, tot seguint –fins i tot extremant-lo- l’absència total i deliberada de figurativisme. Una iconicitat, en summa, mínima però farcida de propostes de sentit, prenyada de bellesa i matisos sensorials.

 

És el reflex plàstic d’un món interior que és bell, que es recrea en les formes i en les textures, que segueix les passes d’un panteisme tranquil i pur que batega tothora en la majoria de les obres de Pilar. Vida i obra, de la mà, tot transitant un calmat i perfumat jardí interior; el de la felicitat, per ser exactes..

 

Joan Carles Andrés Raga

Escriptor